oct 27 2009
Estrenant iMac
Després de 6 anys de tenir el meu primer Mac (un portàtil de 15 polzades) he decidit comprar-me el meu segon Mac. En aquest cas he esperat a que sortissin els nous iMacs. L’equip escollit ha estat l’iMac més petit de la gama (l’iMac de 21.5 polzades), que tot i així és una màquina impressionant.
La primera impressió
La primera impressió ha estat pensar que s’havien equivocat, i que m’havien enviat l’iMac de 27 polzades. Aquesta pantalla és massa gran!!! Però no, no. He agafat la cinta mètrica i he comprovat que era de 22 polzades. Una pantalla magnífica: gran, neta i amb una proporció molt útil. Realment, el canvi de 15 polzades a 21, és un gran canvi.
El més maco de tot és el teclat. Petit, lleuger, sense-fils i amb un tacte molt semblant al del portàtil. És una mica difícil adaptar-se pel fet que aquest té les tecles planes i jo estava acostumat amb les del PowerBook que són arrodonides on és més difícil perdre la posició dels dits. Bé, suposo que serà qüestió d’acostumar-s’hi, i ja servirà d’entrenament per quan aparegui el iTablet on no hi haurà ni tant sols, tecles.
El ratolí també és molt maco, però el plàstic blanc de sobre no el trobo encertat. Crec que hagués quedat millor del mateix material mat de les tecles del teclat, el brillant del ratolí sembla que desentoni. Tanmateix, la seva forma i dimensions és molt estilitzada i agradable a la vista. Un pel llarg però.
Les pors
Un dels meus principals dubtes era el fet que no hi havia pantalla mate, ja que havia provat algun portàtil amb pantalla brillant que era un suplici treballar-hi, doncs en tot moment hi veia reflectit a un estaquirot. Per sort, el meu portàtil era amb pantalla mate i m’anava molt bé.
També estava preocupat per la duració de les piles, tant del teclat com del ratolí. Fins i tot vaig estar a punt d’escollir-los amb cable. Però al final m’he tret les dèries del cap, i he confiat en la gent d’Apple que sempre fan bons productes. Esperem que em durin prou mesos.
Esvaint els dubtes
Un cop sobre la taula, l’he ficat una mica inclinat perquè no es veiés massa a l’estaquirot, l’iMac és com un mirall. He perdut un parell de minuts per obrir l’iMac. Com punyetes s’obre aquest trasto!!! Resulta que el botó del teclat només engega el teclat. L’iMac té un botó per engegar-lo al darrera (ja podien haver-hi ficat unes indicacions!).
Un cop engegat, se m’han esvaït la majoria de les pors. Els reflexos desapareixien a mida que la pantalla agafava color, i la bona lluminositat impedeix que els reflexos agafin protagonisme. Ha estat ficar un fons amb una mica de color i l’estaquirot ha desaparegut del tot. Tenia davant meu una immensa pantalla amb molta lluminositat que es veia perfectament. Un deu pels d’Apple!!! Comparant amb la del portàtil a màxima brillantor, no hi havia ni punt de comparació (ara penso que potser el fluorescent del portàtil està una mica fet malbé).
El ratolí ha costat una mica a acostumar-m’hi, principalment perquè estava configurat a poca velocitat i acceleració i amb aquesta immensa pantalla trigava dies a recorre-la. Un cop a dins, el primer que he fet és apujar la velocitat i acceleració al màxim, a banda d’activar el botó secundari. Ara ja el moc amb comoditat, un cop m’he acostumat al seu pes i a com reacciona sobre la taula de fusta. El seu perfil baix és perfecte per a aquest tipus de perifèric, fent que s’agafi amb més delicadesa, només amb tres dits, en comptes de amb tot el palmell de la mà com si se m’hagués d’escapar.
Crec que Apple, l’ha encertat a l’hora de ficar les dues guies de sota el ratolí, ja que així la porqueria no s’hi enganxarà tant com passava amb els ratolins amb punts de suport. Tot i així, ara el ratolí té tendència a pivotar pel seu centre, inconvenient que suposo que anirà desapareixent quan les tires de contacte amb la taula facin contacte completament amb la taula. Ara es desgasta una mica més pel centre però veig que es va ampliant cap als extrems.
Parlant del seu ús, el ratolí màgic, té un botó mecànic (una mica dur per cert) com qualsevol ratolí. Si tens el dit sobre la banda esquerra, fas un clic normal, si tens el dit sobre la banda dreta, fas el clic opcional. Cal acostumar-se una mica, quan fas el clic opcional, a no tenir l’altre dit recolzat, sinó ho interpreta com un clic normal.
El millor del ratolí és el desplaçament vertical, ja que funciona amb inèrcia (com ho fa l’iPhone) i es té un control molt precís del seu desplaçament. Si vols desplaçar una finestra molt avall, fas un moviment ràpid amb el dit i quan l’aixeques manté l’acceleració aturant-se de mica en mica. Si vols aturar-lo, tornes a ficar el dit a sobre. Si vols moure-ho a poc a poc, i amb control simplement no cal aixecar el dit del ratolí. Simplement genial.
Per altra banda, també hi ha alguns inconvenients. No hi ha botó central, tot i que no seria gens difícil implementar-lo fent clic amb els dos dits sobre la superfície, per exemple. També és molt difícil passar pàgina amb els dos dits alhora cap a dreta i esquerra. El fet de tenir dos dits en contacte amb la superfície, genera prou resistència com per provocar que el ratolí pivoti, tal com he dit anteriorment. L’opció millora, una mica, si se situen els dits més verticals, ja que se’n redueix la superfície de contacte. Suposo que també és qüestió d’acostumar-s’hi.
Les sorpreses
Una grata sorpresa que he tingut, ha estat que la impressora torna a funcionar. Abans no hi havia drivers i havia de connectar-la a un Línux.
També m’he decidit a comprar un sintonitzador de TDT, ja que a finals d’any ens fan l’apagada i així ja disposo d’un monitor per veure la tele i la ràdio, i a més puc gravar-los. Ha estat una sorpresa que amb la petita antena que hi incorporava ha agafat el múltiplex de Televisió de Catalunya. Llàstima que els altres no s’agafen si no s’hi connecta l’antena exterior (hauré de tirar un cable).
El pitjor
Torno a tenir l’ordinador en espanyol.
Aquest cap de setmana que no tenia res a fer he aprofitat per informar-me sobre el GIT i de pas he decidit migrar tots els meus projectes de l’SVN al GIT. El GIT és un sistema de control de versions (CVS) distribuït. Els programadors que no el conegueu segurament coneixereu el CVS i el SVN (subversion) que són sistemes de control de versions centralitzats. Doncs és el mateix, però millor. 
