abr 14 2008
Aquí teniu la quarta part del curs, que tracta de les excepcions i els errors. Ja sé que costa d’entendre, però penseu que encara costa més d’explicar.
No dubteu de fer qualsevol pregunta al fòrum on hi ha el vídeo en més resolució i l’enllaç al projecte acabat.
abr 10 2008
Aquí teniu la tercera part del curs de programació en vídeo. En aquesta part, es parla sobre la programació amb Objective-C. Per fer-ho crearem una petita aplicació amb una classe Fraccio que es permetrà treballar amb fraccions d’una forma bàsica.
Mentre escrivim el codi anem explicant alguns conceptes específics d’aquest llenguatge.
Només cal afegir que la funció toString que hem definit no hauria de dir-se així. Aquest nom ve derivat de la funció amb el mateix nom que s’utilitza amb Java i que permet imprimir un objecte directament. En Objective-C, aquesta funció és diu description. Si li canvieu el nom de la funció de la classe Fracció, podeu provar d’executar un NSLog passant l’objecte directament com a paràmetre i veureu que funciona perfectament, així:
NSLog(@"Fracció inicial: %@", frac1);
Aquí teniu el vídeo a mida gran, el fòrum, i el projecte: fòrum i vídeo, AppFraccio
abr 4 2008
Aquí teniu la segona part del curs de programació en vídeo. En aquesta part, es parla sobre alguns conceptes de programació amb C, per a refrescar-ho una mica.
Aquí teniu el vídeo sencer i el fòrum: fòrum i vídeo
abr 1 2008
Després de les dues primeres parts del curs, s’ha presentat la possibilitat de fer el curs en vídeo, i creiem que és una opció més interactiva que esperem que us permeti seguir el curs amb més facilitat i a nosaltres ens evitarà escriure tant i fer l’explicació més pràctica.
Aquí teniu el vídeo en flash amb una mida petita: de 480×350
També teniu un tema amb aquest vídeo en el fòrum de programació a poble.cat amb la mida sencera i en format mov. Podeu usar aquest fòrum per comentar el que cregueu convenient (els elogis i agraïments et fan pujar l’autoestima). Mirarem d’anar contestant regularment.
Per últim hi ha aquest podcast del curs d’objetive-c. On s’aniran afegint els vídeos a mida que els anem publicant.
Esperem que sigui prou entenedor. No us penseu que en som cap experts, només portem una mica de temps practicant-hi i ens coneixem una mica el temari.
Salut !!!
mar 25 2008
Aquí arriba la segona entrega d’aquest curs de programació MacOSX. Ens hem aturat per Setmana Santa per a que els que feu vacances no us ho perdeu. També he de dir que segurament miraré de fer el curs en format de vídeo, per evitar escriure, ja veurem si me’n surto.
Per entrar en aquest tema cal que conegueu el llenguatge C, en podeu trobar informació en molts llocs, tant de la xarxa com en llibres. De totes formes en descriurem algunes.
Bé, si no em deixo res, això és la part més important de la sintaxi del llenguatge de programació C. Ja sé que als que no coneixeu el llenguatge no en tindreu prou, però va bé per poder llegir mínimament el codi que ensenyarem.
Com ja hem dit, el llenguatge Objective-C és una extensió del C, així que tot lo dit en el punt anterior és completament vàlid per a programar, i funciona perfectament.
Tanmateix, si volem aprofitar totes les característiques de programació orientada a objectes que ens ofereix l’Objective-C cal conèixer algunes característiques específiques com són:
[nil missatge]; i no provoca cap error, però tampoc s’executarà res. No pots aconseguir el mateix amb NULL.@selector(nomDelMissatge:)Class *classeObjecte = [objecte class]; o directament mitjançant la classe: class *theClass = [NSObject class];Tal com vau veure en l’exemple de l’hola mon, objective-c utilitza #import en comptes de #include. La directiva import equival a la combinació que molts programadors de C utilitzen: #ifndef #define #endif al principi i final de cada fitxer “.h”. Així que aconseguir estalviar-nos les tres directives anteriors que ens fan el codi més intel·ligible.
NomProtocol *obj. També podem definir un tipus de protocol així: Protocol *counter = @protocol(NomProtocol);Les paraules mètode i missatge s’utilitzen indistintament a Objective-C, encara que els missatges tenen propietats especials. Un missatge pot transmetre’s dinàmicament a un altre objecte. Cridar un missatge d’un objecte a Objective-C no significa que l’objecte implementa aquest missatge, només que aquest coneix com respondre-hi ja sigui implementant-lo directament o transmetent el missatge a una altre objecte que sap com fer-ho.
En definitiva si l’objecte no pot respondre al missatge enviat, aquest retornarà “nil” i continuarà el procés com si no hagués passat res.
Entrant més a fons en els missatges i les classes, haureu pogut observar en l’exemple de l’Hola Món que hi ha una línia de codi tal com aquesta: NSAutoreleasePool * pool = [[NSAutoreleasePool alloc] init];. Aquesta línia és la definició d’un objecte i la seva creació.
Podeu observar que s’utilitzen les claudator, una claudator guarda en el seu interior l’enviament d’un missatge on el primer element és l’objecte receptor del missatge i el segon element el missatge i els seus arguments. En l’exemple no hi ha arguments. [receptor missatge];
Els missatges que disposen de paràmetres queden definits per dos punts cada paràmetre, així un missatge que hagi de respondre a un paràmetre acabarà amb dos punts, seguits dels quals hi haurà el paràmetre, així: [receptor missatgeAmbParam:param];
Si hi hagués més d’un paràmetre hi hauria tants “dos punts” com paràmetres, així: [receptor missatgeAmbParam1:param1 iParam2:param2];
Mirem con quedarien definits en la declaració de la classe:
+ (id) missatge;
- (void) missatgeAmbParam:(int)elParam;
- (NSArray) missatgeAmbParam1:(int)elParam1 iParam2:(NSObject)elParam2;
- (void) missatgeAmbVector:(int)laX 
int)laY int)laZ;
Podeu veure diferents elements diferenciats. El primer són els signes (-) i (+) que com veureu en el capítol de les classes indiquen si el missatge és de classe “+” o d’objecte “-”. El segon element indica el tipus de retorn, que pot ser qualsevol dels tipus permesos. A partir d’aquí hi ha el nom del missatge ( “missatge”, “missatgeAmbParam:”, “missatgeAmbParam1:iParam2:”, “missatgeAmbVector:::” ), podeu veure que el nom final del missatge no conté el tipus ni el nom del paràmetre ni el tipus, simplement el nom del missatge i els doble punts necessaris. Si mai heu de crear un selector “SEL” caldrà que utilitzeu el nom que heu vist abans (sense cometes). Així:
SEL metode0 = @selector(missatge);
SEL metode1 = @selector(missatgeAmbParam:);
SEL metode2 = @selector(missatgeAmbParam1:iParam2:);
SEL metode3 = @selector(missatgeAmbVector:::);
També podeu observar que l’últim missatge conté els tres punts junts, això és completament vàlid, no és obligatori que la resta de paràmetres continguin text abans dels dos punts, encara que potser si el tenen és més entenedor.
Cal també recordar que en una mateixa classe no pot haver-hi dos missatge amb el mateix nom. A diferència de C, no existeix la sobre-escriptura de mètodes amb paràmetres de diferents tipus. Això és així, perquè el sistema realitza l’enviament dels mètodes via el seu nom i de forma dinàmica, mai es té en compte el tipus de paràmetre.
mar 18 2008
El primer que farem és un senzill Hola Mon. Realment es podria fer exactament de la mateixa manera que el fem a C, ja que Objective-C és una extensió de C. Però mirarem d’utilitzar les eines de l’objective-c i les funcions de les frameworks fetes amb aquest llenguatge.
Ho farem a partir del codi que ens ofereix l’XCode al crear un projecte tipus “Foundation Tool” (el podeu trobar en la secció “Command Line Utility”. El nom del projecte serà “HolaMon”.
Aquest és el codi que ens apareix, que analitzem a continuació.
:: HolaMon.m
#import int main (int argc, const char * argv[]) {
NSAutoreleasePool * pool = [[NSAutoreleasePool alloc] init];
// insert code here...
NSLog(@"Hello, World!");
[pool drain];
return 0;
}
El primer que veiem és el nom del fitxer. En Objective-C l’extensió dels fitxers acostuma a ser “.m” i “.h”. El nom del fitxer té relació amb el nom del projecte.
La primera línia conté un “#import” això és semblant a un “#include” de C, però té la peculiaritat que no torna a carregar fitxers prèviament carregats evitant errors de doble definició. El fitxer Foundation.h conté les definicions de la framework Foundation.
Després tenim la definició de la funció main que no té cap secret pels qui han programat amb C i C++.
La línia que comença amb “NSAutoreleasePool” no hi aprofundirem, però serveix per a la gestió de la memòria. Però com que aquí no gestionarem la memòria de l’aplicació fins i tot la podríem eliminar.
Clarament, la següent línia ens diu en anglès que afegim allí el codi. I la següent línia és on hi tenim el nostre codi en anglès (podeu canviar-lo al català). Aquesta línia conté la funció NSLog que si mirem a l’ajuda ens diu que ens permet treure un missatge per la sortida d’error. Veiem que la cadena de text va precedida del símbol “@” arroba, això indica que és un objecte NSString, un cadena de text en format unicode. Un dels avantatges de programar amb Objective-C és no haver-se de preocupar de la codificació, doncs l’unicode permet representar qualsevol codificació de text.
La penúltima línia té a veure amb la primera, que servia per gestionar la memòria, així que no l’explicarem. Si esborrem la primera línia aquesta també cal esborrar-la.
La última línia només retorna el número zero “0″ que indica que el programa a acabat sense cap error.
Si compileu el programa podeu veure’n el resultat de diferents formes. Si l’executeu des de l’XCode caldrà que obriu la consola (Menú -> Run -> Console) i veureu els missatge “Hola Món”. Si l’executeu des d’un terminal caldrà que entreu en el directori on està compilat el programa “build/Release” o “build/Debug” i executar-lo “./HolaMon” i ja podeu veure el resultat.
Compilar el programa des de la línia de comandes és senzill “gcc -framework Foundation -o HolaMon HolaMon.m”. Podeu veure que s’ha hagut de definir les frameworks que utilitzem. Això ens crearà l’executable “HolaMon” en el mateix directori on hi ha el codi font.
Bé, sembla senzill oi. Només cal tenir en compte les diferències de l’Objective-C i conèixer les classes de les diferents frameworks. La pròxima entrada tractarà de les principals diferències que hi ha respecte el llenguatge C.
Si heu de comentar qualsevol cosa, podeu fer-ho en aquest tema del fòrum.
mar 14 2008
Sembla ser que davant de la sortida de l’SDK per a l’iPhone i per a l’iPod Touch, hi ha interès en poder fer petites aplicacions del nostre gust o fins i tot per a poder tenir-ne un rendiment comercial.
Així que en Miquel m’ha demanat si podia fer-ne un petit curs per introduir-vos en la programació sobre MacOSX que és la base per a poder programar sobre l’iPhone i l’iPod Touch.
El curs s’anirà fent a mida que tingui temps, la idea és fer dues entrades cada setmana i en farem el seguiment en el grup de fòrums http://forums.poble.cat/programacio/ on hi he posat fòrums per a diferents llenguatges entre els quals hi ha el que utilitza el MacOSX (l’Objective-C) i la framework principal de desenvolupament (Cocoa).
Per a seguir el curs s’ha de tenir nocions de programació, així que els que no en sapigueu haureu de fer un sobre-esforç per poder seguir el curs. Tingueu en compte que l’Objective-C és una extensió del llenguatge C (com també ho és el C++), i per tant cal conèixer el llenguatge C.
El temari seguirà una mica aquest guió:
Com podeu veure aprendrem les nocions bàsiques de Cocoa i Interface Builder fent una aplicació. L’Interface Builder és molt potent i complex i jo no me’l conec completament, hi ha la tecnologia de binding que no utilitzo massa i que no em conec del tot, però si voleu tractar-la podria mirar d’entendre el seu funcionament.
Una altra cosa a dir és el tema de l’Objective-C. Ara ja ha sortit la versió 2.0 d’aquest llenguatge que ha afegit noves característiques de llenguatges més moderns, com són les propietats que ens permet accedir a les funcions de lectura i assignació de variables com si fossin directament variables, o la enumeració ràpida que tracta les llistes: NSArray, NSSet, NSString, NSEnumerator o qualsevol objecte que implementi el protocol NSFastEnumeration; com es fa en els llenguatges més moderns tipus python: for ( Type newVariable in expression ) { stmts }
Bé, què en penseu?
